La nova frontera
La expansió del ferrocarril i les guerres índies.
La guerra de Secessió (1861-1865)
La expansió dels Estats Units d’Amèrica
La Rússia tsarista
Cap al sufragi universal
Les pioneres a França i al Regne Unit
Olimpia de Gouges (1748-1793)
Mary Wollstonecraft (1759-1797)
La dona a la societat liberal: l ‘àngel de la llar.
La societat liberal, on els burgesos es converteixen en la classe dominant, i on el sufragi censatari i masculí limitava el dret a vot, deixa a les dones en una posició secundària, en “l’àngel de la llar”. L’home proveeix per a la família afora, al negoci, mentre la dona queda a casa, administrant el seu dia a dia i limitant el seu paper públic. Eren “femenines” mentre fossin dòcils, poc ambicioses intel·lectualment, bones administradores de la llar i cuidessin la seva imatge.
Emmeline Pankhurst, líder del sufragisme
Ahora hemos probado todos los caminos. Hemos presentado más amplias peticiones que las formuladas por cualquier otra reforma; hemos triunfado en organizar mítines con más convocatoria que los organizados por cualquier otro movimiento. (…) Nos hemos enfrentado a multitudes hostiles en las esquinas de las calles, porque se nos ha dicho que podríamos no tener la representación que los hombres han ganado a menos que convirtiéramos la totalidad del país a nuestra causa. Porque hemos hecho esto, nos han desvirtuado, nos han ridiculizado y despreciado. La multitud ignorante ha sido incitada a agredirnos en las calles y nos hemos enfrentado a ello sin armas y sin los guardaespaldas que los Ministros del Gabinete si tienen. Sabemos que necesitamos la protección del voto incluso más que los hombres.
Emmeline Pankhurst, 1908.
La reacció contra el sufragisme
Cap al sufragi universal ple
Nova Zelanda l’any 1893, encara com a colònia britànica, va ser el primer país del món que va acceptar el sufragi universal.
Xina i la matança de Tian’anmen
La URSS i la República Popular Xina varen seguir camins ben diferents. Com haviem vist, a la URSS, Gorbatxov va iniciar als anys 80 una sèrie de reformes polítiques (Glasnost) i econòmiques (Perestroika), destinades a una apertura progressiva: reformes des de dins.
El resultat? La gent demanava més canvis, els comunistes més ortodoxos demanaven seguir en un comunisme dur, i amb el cop d’estat de 1991 tot es va precipitar. La URSS va caure i la nova Rússia va passar de la nit al dia en un capitalisme desordenat. Va ser el caos dels anys 90: democràcia, sense garanties.
En contrast, Xina amb Deng Xiaoping va iniciar una sèrie de reformes econòmiques (només econòmiques!), amb les quals el país s’aniria modernitzant. L’any 1989, el mateix any que el comunisme comença a caure a Europa, a l’enorme plaça de Tian’anmen, milers d’estudiants varen començar a demanar reformes polítiques.
El resultat? Perillava el pla de Deng Xiaoping de reformar econòmicament, però mantenint un poder polític dictatorial i centralitzat. Va ordenar l’aplastament de la revolta. No es sap quants de morts hi va haver (el règim xinès és per definició opac), i el que es sap és per la presència de premsa estrangera.
Des de llavors, Xina és reacia a qualsevol reforma política, i s’ha convertit en una superpotència amb un paper internacional cada vegada major. Abans de l’aparició de la COVID-19, a Hong Kong estaven tenint lloc les majors protestes des de Tian’anmen, ja que Xina vol anular l’autonomia que té aquest ric territori des de que va deixar de ser colònia britànica l’any 1997.
El món capitalista de postguerra
“De como el dólar se convirtió en Dios”
L’any 1944, a Bretton Woods, EUA, es va decidir com seria el món econòmic de la postguerra. Els EUA eren la gran potència capitalista vencedora, i amb aquesta importantíssima reunió, gairebé secreta, es va decidir com fer efectiu aquest domini econòmic.
“Así barrió Alemania la economia de Hitler”
L’any 1945 Alemanya era una runa. A finals dels 50, la República Federal Alemanya (la Alemanya capitalista, amb capital a Bonn) era una de les principals economies del món, a punt d’enviar turistes al sud d’Europa. Com ho varen fer? Per un costat, el pla Marshall dels EUA va ajudar, però també era necessari començar de zero.
1973, la primera gran crisi econòmica capitalista des de 1929
I les que vindrien: 1988, 2008… (2020?). Aquesta crisi va començar per raons polítiques: l’any 1973 el món vivia d’un petroli extremadament barat. Com a part de la guerra que els països àrabs varen iniciar l’any 1973 (la guerra del Yom Kippur), la OPEP (la Organització de Països Exportadors de Petroli) varen decidir pujar els preus del cru, provocant una crisi econòmica i la fi del món on la benzina era abundant i barata. Ens creiem rics, però la realitat és que erem adictes al petroli. Així es va acabar amb el creixement econòmic de postguerra.
Democràcia cristiana i socialdemocràcia: el sistema polític europeu fins als anys 80.
Després de la segona guerra mundial, al bloc capitalista el sistema polític de referència era la democràcia parlamentària (amb excepcions com Espanya o Portugal, amb règims polítics de tall feixista). El sistema econòmic era, òbviament, el capitalisme. Però era un capitalisme amb intervenció estatal, la norma des de la crisi de 1929. Recordau que un dia a classe explicava que no tot és blanc o negre.
Així, a països com el Regne Unit, Itàlia o Alemanya, va sorgir un sistema bipartidista que treia partit d’aquest nou context, amb dos corrents ideològics, que encaixaven dins del capitalisme:
La Socialdemocràcia (hereva del revisionisme de Bernstein, que ja criticava a Marx). Al Regne Unit va agafar el nom de “Laborisme”. L’objectiu no era la revolució, sinó la transformació social dins del capitalisme i la democràcia, amb un estat que empeny l’economia amb incentius i empreses clau nacionalitzades (carbó, acer, electricitat, telefònica). L’objectiu era transformar els proletaris en propietaris, augmentant el nivell de vida a través d’un estat del benestar fort.
La Democràcia Cristiana té, òbviament, arrels cristianes, però no significa que fos un moviment confessional o religiós. L’arrel cristiana s’explica perquè es basa en reduir les desigualtats econòmiques. Creu en el capitalisme, però sense sacrificar l’individu a la seva pròpia sort. Una forma d’explicar-ho seria que el centre de l’economia és l’individu, i no el mercat. És una forma de liberalisme, però sense fiar-se massa d’un liberalisme sense normes.
La gran divergència neoliberal: Thacher i Reagan
Als anys 80 va tenir un gir polític i econòmic importantíssim. Amb la victòria de Ronald Reagan als EUA, i de Margaret Thatcher al Regne Unit, es va començar a parlar de “neoliberalisme” o “ultraliberalisme”. Es tractava de tornar al que alguns consideren un liberalisme pur, mentre uns altres consideren un liberalisme sense escrúpols. Es varen privatitzar empreses estatals, es va començar a desmantellar l’estat del benestar… Realment el que estava passant és que es tancava el cicle d’intervenció estatal iniciat amb el New Deal de Roossevelt.
Encara avui en dia, caigut el comunisme, quan aquesta ideologia predomina al món (fins i tot econòmicament a Xina!) es discuteix si hi ha alternativa. Alguns consideren la els països tenen un sector sanitari públic més feble (cas dels EUA) estan patint més la pandèmia de la COVID-19, perquè es fia de la responsabilitat individual, no tant de l’esforç col·lectiu.
El costat fosc de la democràcia: el cas dels Estats Units
Es sol dir que la història l’escriuen els vencedors. Us heu demanat mai com seria el món si no hagués caigut l’Antic Règim? O si l’Eix hagués guanyat els aliats a la segona guerra mundial? (els qui tingueu Amazon Prime podeu mirar Man in the High Castle per imaginar uns EUA ocupats pel Reich i per Japó). O que la història que estudiem està condicionada pels guanyadors de la Guerra Freda.
És obvi que Estats Units és una democràcia, imperfecta, com totes. Però millor que la URSS. Això no ens ha tapar els ulls a que, en un context de guerra freda, els EUA també varen jugar brut. Aquí en teniu tres exemples:
1. La “caça de bruixes”.
Entre 1950 i 1956, en un ambient de psicosi anticomunista, es va iniciar el que es va dir la caça de bruixes. El senador Joseph McCarthy va encapçalar un grup que pretenia cercar espies soviètics o simpatitzants comunistes. El problema va ser quan aquesta idea es va convertir en una “caça de bruixes”, en la que Macarthy veia comunistes davall les pedres. Es va crear un ambient de por, cineastes com Charles Chaplin (que no era comunista, en tot cas tenia simpaties per la socialdemocràcia) es varen exiliar, escriptors varen començar a usar pseudònim…
La realitat? Que una democràcia que es volia exemplar estava començant a retallar drets democràtics com la llibertat de consciència i d’expressió com a norma. És a dir, que la democràcia començava a deixar de ser democràcia.
2. Les lluites pels drets civils
Tot i que la guerra civil d’Estats Units va acabar l’any 1865, i va suposar l’abolició de l’esclavitud, a molts d’estats, sobretot al sud, varen existir lleis que segregaven els blancs dels negres. A molts llocs el Ku Klux Klan era vist com un grup honorable, i no eren estranys els apallissaments a negres. Fins a a dècada dels seixanta del segle XX (un segle després!) no hi va haver un moviment per acabar amb aquestes lleis clarament antidemocràtiques.
3. L’escàndol Iran-contra
Als anys 80 es va descobrir que Estats units finançava la guerrilla anticomunista de Nicaragua (la “Contra”)… però els doblers venien de la venta d’armes il·legal a Iran (un país enemic), armes que eren venudes a una guerrilla que es finançava amb… el tràfic de cocaïna! que era introduïda als Estats Units. Un sol militar, Oliver North, va quedar com a culpable, ja que ell no va inculpar a ningú més. S’apuntava al president Donald Reagan… És tal com sóna: el govern dels Estats Units venia armes a Iran (en guerra contra Iraq), i permetia la entrada de droga al seu territori…
Pel·lícules que m’hauria agradat posar
Aquestes són algunes pel·lícules que m’hauria agradat veure a classe, tot i que no les haguessim pogut veure totes.
“El hundimiento”. Els darrers dies del III Reich.
En aquesta pel·lícula podem veure els darrers dies de Hitler i els seus fidels tancats al búnker de Berlin, mentre la ciutat era invadida per les tropes soviètiques. El Reich “que havia de durar mil anys” s’esfondrava, i alguns decideixen abandonar-lo i salvar-se, mentre altres han perdut la raó. Entre ells, el propi Hitler, que alterna moments de bogeria i moments de lucidesa pel que està passant.
“Desaparecido”, una història real de la repressió de la dictadura de Pinochet a Xile.
Aquesta és una història basada en fets reals. Per fer fora el govern de Salvador Allende (el primer president marxista en arribar al poder guanyant les eleccions), l’anay 1973 té lloc un cop d’estat de l’exèrcit alentat per la CIA. La raó profunda eren els interessos que hi havia darrere la nacionalització de les mines de coure, una de les principals riqueses de Xile. És l’inici de la dictadura de Pinochet, recolzada pels EUA. Més de 3000 persones varen morir o desaparèixer entre 1973 i 1990, mentre la família Pinochet s’enriquia.
En aquest context, Charles Horman un jove estadounidenc amb simpaties per Allende, desapareix. De repent, ningú no sap res d’ell. Son pare, un ric empresari que idealitza el seu propi govern viatja a Xile, en ple cop d’estat, per trobar-lo, descobrint el paper del seu país en la creació i recolzament d’una dictadura. La pel·lícula va ser censurada a Xile.
“Persépolis”, una autobiografia en dibuixos animats sobre la revolució islamista d’Iran.
Encara que sigui de dibuixos animats, aquesta pel·lícula és l’adaptació d’un còmic, que a la vegada és una autobiografia de la seva autora, Marjane Satrapi. Podem veure com l’any 1979 Iran passa de tenir una monarquia (la dels “shas” de Pèrsia) que és un govern titella de França i el Regne Unit, a viure una revolució per fer fora al Sha. Aquesta revolució, inicialment emmarcada en la guerra freda, aviat prendrà un altre camí, i s’implanta una república islàmica. A més a més, comença la llarga guerra entre Iraq i Iran (1980-1988). Els pares de Marjane, encara una adolescent, l’envien a exiliar-se a Àustria, per no viure la nova realitat del país. Avui, Marjane Satrapi és una ciutadana francesa.
“Goodbye Lenin”, una comèdia agredolça sobre la caiguda del mur de Berlin.
Comèdia agredolça sobre la caiguda del mur de Berlin i l’unificació alemanya. Una dona, que es sent profundament identificada amb la RDA i el comunisme, cau en coma i no s’entera que s’ha acabat el comunisme. Quan es desperta, el seu fill, que comença a gaudir de la nova llibertat, intenta que la mare no descobreixi que el seu món ja no existeix. En totes les dicatures hi ha nostàlgics, que es resisteixen a reconèixer que havien viscut equivocats anys i anys, perquè ells vivien bé. També ens permet veure com Berlin es transforma en la ciutat que avui en dia coneixem, una ciutat alternativa i moderna.
“La vida de los otros”, la història d’un agent de la Stasi, la policia secreta comunista de la RDA.
Una altra pel·lícula sobre la RDA, més dura que l’anterior. Tracta de l’evolució vital d’un agent de la stasi, que es dedica a espiar a gent sospitosa de estar en contra del comunisme. Serveix per entendre l’ambient de por que es vivia en un país comunista. Aquesta pel·lícula no té el toc còmic de Goodbye Lenin. Llança una pregunta: és possible la redenció per a qui ha participat en una dictadura?
Xina al segle XX
Des del 1911 fins el 1949: La República de Xina.
Des d’occident, de vegades ens costa entendre la història de Xina dins el conjunt de la Història Universal. Recordo que un dia a classe us vaig dir que, per fer una comparació, seria com si l’any 476 d.C. l’Imperi Romà no hagués caigut, i encara avui fossim romans i tinguessim un emperador a Roma.
Pensau que Xina, amb petites interrupcions com la invasions mongoles del segle XIII, va tenir un emperador propi des de l’any 221 a.C. fins l’any 1911 d.C.!
Com va acabar l’imperi xinès? Recordau que a classe havíem parlat de les guerres de l’opi, amb les quals l’Imperi Britànic va obligar a Xina a signar tractats comercials no equitatius (amb opi com a importació no desitjada inclosa) i cedir Hong Kong. Xina als següents decenis va intentar modernitzar-se amb una monarquia constitucional, però la tradició va guanyar i a principis del segle XX Xina era un país ancorat en el passat i en la tradició.
La manca de reformes varen causar una revolució, que l’any 1911 va enderrocar l’últim emperador (que tenia tan sols 5 anys!) i es va proclamar la República de Xina, que aspirava a ser una república moderna. Ara bé, la història de Xina del segle XX és del tot menys plàcida: es va iniciar el 1927 una guerra civil entre els nacionalistes del partit Kuomintang i els comunistes, guerra que acabaria l’any 1949 amb la victòria d’aquests últims. El líder del partit Kuomintang era Chang Kai-Shek, un personatge importantíssim en la història de Xina. I el líder del partit comunista, Mao Zedong.
Sun Yat-Sen, líder del Kuomintang i “pare de la Xina moderna” 
Mao Zedongm, líder del Partit Comunista , el “Gran Timonell”
I, si la guerra civil no era prou, de l’any 1937 Xina va ser invadida per Japó, inciant la “segona guerra sinojaponesa”, realment un escenari de la segona guerra mundial. Japó va aprofitar la figura de Puyi per proclamar-lo emperador de l’estat-titella de Manxukuo, on regnava però no decidia res. L’ocupació japonesa va unir el Kuomintang i el Partit Comunista contra l’enemic comú (una aliança similar a la que varen fer EEUU i la URSS contra l’Eix).
La República Popular Xinesa des de 1949 fins la mort de Mao Zedong (1976)
L’any 1949 l’exèrcit Roig guanya la guerra civil i Mao Zedong proclama la República Popular Xinesa. El Kuomintang, els seus rivals, es refugien a l’illa xinesa de Taiwan. Si us fixeu, el nom oficial de Taiwan és “República de Xina“, ja que el seu govern és el successor del govern xinès de 1912 a 1949. Sobra dir que la República Popular Xinesa (amb govern a Pekín), no reconeix la República de Xina (amb govern a Taipei). El model polític i econòmic de Taiwan s’assembla més al de Corea del Sud.
Mentretant, a la Xina continental Mao Zedong inicia les reformes comunistes (el Gran Salt Endavant): col·lectivització, industrialització… A diferència de la URSS, els resultats són catastròfics, i Xina viurà un procés de fam en el qual varen morir mil·lions de persones.
La reacció de Mao al fracàs del Gran Salt Endavant serà impulsar la Revolució Cultural (1966-1976), un procés de radicalització en el qual es va voler transformar la societat xinesa a la força: deportacions de persones de la ciutat a zones agrícoles, “reeducació” de persones no afectes al règim… La “Guàrdia Roja” va ser el cos encarregat d’instaurar aquest règim de por. El resultat, mil·lions de deportats a la força, dos mil·lions de morts i un trauma no digerit encara avui per la societat xinesa.
El tabú de la revolució cultural xinesa a la Xina d’avui.
Els canvis cap a la Xina que coneixem avui es varen iniciat amb la mort de Mao l’any 1976, i l’ascens d’un nou líder, Deng Xiaoping, l’any 1978. Deng, sense modificar el ferri sistema polític comunista, va començar a introduir reformes econòmiques encaminades a convertir Xina en una potència econòmica oberta cap a l’exterior. Comença la “desmaoització”, que farà que a l’inici del segle XXI Xina sigui una potència mundial després de diversos segles.
La caiguda del mur de Berlín i de la URSS
blog d'història del mon contemporani 