Egipte, una monarquia sota mandat britànic des de 1922, l’any 1936 va assolir la independència plena. Això sí, amb aquest tractat d’independència, els britànics es varen reservar una de les principals fonts de riquesa d’Egipte: el canal de Suez.
L’any 1952 a Egipte una sublevació militar va fer caure la monarquia, i es va instaurar una república dictatorial que acabaria sent comandada pel general Nasser. Aquest, era un dels més importants representats del panarabisme i el socialisme àrab. El seu era, a la vegada, un moviment que volia reafermar la independència de les antigues metròpolis.
Per començar a aclarir conceptes: hebreu, jueu i israelià.
La història del jueus abans de la creació de l’estat d’Israel.
Segons la Bíblia, Yahvé va dir a Abraham que no calia sacrificar el seu fill en nom Seu, que bastava sacrificar un xot. I, el que és més important, que els seus descendents serien el “poble elegit” per Ell, els jueus.Mapa de la regió abans de la invasió romana. Els regnes d’Israel i Judà són jueus. Els filisteus són els antics palestins.Imatge del Temple de Salomó, a Jerusalem, que va ser destruit pels romans l’any 70 d.C.L’any 70 d.C. l’emperador romà Tit va expulsar els jueus d’Israel, i es va iniciar la diàspora (dispersió) dels jueus per tot l’imperi romà.
L’antisionisme és un sentiment d’odi als jueus, manifestat a l’edat mitjana, com quan els reis catòlics varen decretar la expulsió dels jueus dels seus regnes l’any 1492. (Escena de la sèrie “Isabel”, de TVE. Els jueus durant segles han experimentat persecució i rebuig.L’antisionisme també es feia sentir a Alemanya, com quan a la Segona Guerra Mundial, als camps d’extermini, varen morir sis milions de jueus. Era un genocidi que plantejava la desaparició definitiva d’aquest col·lectiu.Caricatura antisionista que mostra un jueu que vol dominar el món. Arguments i caricatures similars es varen fer servir a l’Espanya de Franco, amb la imaginada “conspiració judeomasònica” que volia destruir Espanya.
El sionisme.
El sionisme, tot i els seus diferents significats, al segle XIX va començar a planetjar la creació d’un estat jueu. És un vídeo molt clar i explicatiuEl territori conegut com Palestina, després de la primera guerra mundial es converteix en un mandat britànic. Molts jueus comencen a migrar a aquesta “terra promesa”, comprant terres i establint-se. Comença la desconfiança entre jueus i palestins, que volen crear dos estats diferents a la mateixa terra, i on tots dos aleguen drets històrics!
Vídeo resum de tot aquest embull. Atenció que hi ha referències a un exercici que fareu més tard…Fracassat pla de la ONU de 1947 de crear dos estats, l’Israelià i el Palestí. L’any 1949 Israel va proclamar la independència a tot el territori, al marge de la ONU, impossibilitant la creació d’un estat palestí. Es va iniciar la primera guerra àrab-israelí.Un kibbutz, una explotació agrícola israeliana de gestió col·lectivitzada, de tipus socialista, que va servir per cultivar terres abans desèrtiques.
El conflicte actual:
El mur que separa Israel dels territoris autònoms de Palestina.És una zona amb una gran tensió, i una desproporció enorme de mitjans. Un estat fort i militaritzat (Israel) contra un col·lectiu empobrit i importent (els palestins).
El nucli de tot el conflicte. A Jerusalem es troba l’esplanada de les mesquites. Al centre, la mesquita de la Roca, el tercer lloc més sagrat per als musulmans després de la Meca i Medina. Un poc més abaix, el mur de les Lamentacions, on els jueus anyoren l’antic Temple destruit pels romans:
Antic temple de Salomó, destruit el 70 d.C.
Esplanada de les mesquites, amb el mur de les Lamentacions, avui.
Mapa 1, que indica les religions predominant a la Índia britànica de l’any 1909. La llegenda, si no s’observa bé, indica majories hindús, sikhs, musulmanes, budistes, cristianes i animistes.Separació de castes de la religió hindú. Com podeu observar, no deixa de ser una divisió social, amb justificació religiosa.Zones amb majories hindús i musulmanes abans de la independència de Índia i Pakistan.Aquest mapa mostra els fets de 1947 i 1971 en relació als refugiats que es varen generar.
En el nou context posterior a la Segona Guerra Mundial, el nou món bipolar dominat pels Estats Units d’Amèrica i per la Unió Soviètica, ho era per dues potències que per raons diferents eren anticolonialistes. Per un costat els Estats Units no deixaven de ser una antiga colònia, nascuda d’un procés i guerra d’independència de la seva metròpoli. Per un altre costat la ideologia oficial de la Unió Soviètica, el comunisme, ja era des del temps de Marx oficialment antiimperialista.
Al 1913 encara podeu observar el mapa anterior al Tractat de Versalles, així com els efectes plens del Tractat de Berlín de 1885.L’any 1946 han passat dues guerres mundials, el mapa d’Europa s’ha transformat totalment, però els grans imperis encara existeixen.Al 1956 es comencen a veure els efectes de la descolonització. Observeu que ha passat amb la Índia Britànica, i encara el mapa d’Àfrica no ha canviat essencialment.Per últim, l’any 1966 el mapa d’Àfrica ja és pràcicament el mapa que coneixem avui en dia.
Tot coneixeu, al menys d’oides, la saga de Rambo. Aquest veterà de guerra, una arma de matar en si mateix, és ja un personatge de la cultura popular, però va néixer d’una forma molt diferent a com va evolucionar.
First Blood, 1982
A la primera pel·lícula John Rambo vaga per Estats Units, i és un veterà de guerra amb síndrome d’estrés post-traumàtic, típic de qui ha vist massa a una guerra. Es un personatge cremat per la guerra de Vietnam, una ruïna humana, un inadaptat. És una pel·lícula gairebé antibèl·lica (!) a l’estil de moltes altres dels anys 70 i 80 sobre Vietnam, com Apocalypse Now!, la Chaqueta Metálica o Platoon. Són pel·lícules molt crítiques, que mostren un país traumatitzat per una guerra que no varen guanyar.
“First Blood”, o “Acorralado” a Espanya. 1982.
Rambo, First Blood part II, 1985
El president dels EUA, Ronald Reagan (1982.1990), exactor de Hollywood, va ressucitar la guerra freda.
A la segona part, la nova administració del president Reagan no volia pel·lícules derrotistes, sinó d’altres que ajudessin a pujar l’orgull del país. Per això, a la segona part Rambo torna a Vietnam (!) per acabar en la ficció allò que Estats Units no va poder fer en la realitat: guanyar moralment una guerra perduda. Ara Rambo ja no és un veterà traumatitzat: és una màquina de matar comunistes!
Aquí Rambo ja no és una víctima de la societat: torna a ser un guerrer.
Al final la música ja no és de drama, sinó de pel·lícula èpica i patriòtica.
Rambo III
Rambo III, a banda de ser una pel·lícula molt dolenta, és una mostra del que Hollywood no voldria haver fet mai passats els anys. Després d’haver tornat a Vietnam, ara s’envia a Rambo a Afganistan (el “Vietnam rus”), per enfrontar-se directament als russos comunistes. La guerra era real: soviètics contra mujahidin. El context era real: els Estats Units ajuden d’amagat als enemics dels comunistes. Per això, Rambo s’alia amb els enemics dels russos. Qui eren aquests a Afganistan? Doncs els mujahidin, els qui exerceixen la jihad, que donarien lloc al govern talibà als anys 90.
Pensau-ho bé: l’heroi americà dels anys vuitanta, aliat dels islamistes radicals! La història té l’avantatge que treu moltes vergonyes. I la política fa aliats estranys.
Rambo parlamentant amb els mujahidin. Si podeu, no la mireu. És molt dolenta.L’any 2001, nou anys més tard de la retirada russa, i deu després de la caiguda de la URSS, els EUA invadeixen Afganistan per posar fi al govern talibà, i en resposta als atacs terroristes de l’11 de setembre de 2001, els autors dels quals eren protegits en aquest país. Els antics aliats ara són enemics.
Per entendre la carrera espacial, he d’entendre que no era només una qüestió de prestigi, sinó també una forma de rebentar els pressupostos del rival. Qui guanyava, s’emportava la glòria, però també deixava arruinat al rival que havia gastat una fortuna, que no va poder aprofitar.
La invasió soviètica d’Afganistan és considerat com el “Vietnam” de la URSS. Els Estats Units no varen intervenir directament a la guerra (1978-1992), però varen optar per finançar els enemics dels comunistes: uns islamistes anomenats talibans. Nou anys després de la fi d’aquesta guerra, les torres bessones de Nova York varen ser atacades per al-Qaeda, un grup terrorista protegit pel règim talibà. Es pot veure com una ironia de la història, o el resultat amargant de les restes de la guerra freda. Avui, Afagnistan dista de ser un país pacificat.
LA GUERRA FREDA, LA DESTRUCCIÓ MÚTUA ASSEGURADA (MAD)
Com ja hem vist, la doctrina Truman (i la seva contrapartida soviètica, la doctrina Djanov) varen crear un taulell on tots dos bándols s’observaven detingudament. Pensau en la situació: Estats Units es deia que tenia la capacitat d’intervenir a un tercer país, a l’igual que la Unió Soviètica. Per això, es varen crear dues aliances militars, la OTAN (liderada pels EEUU) i el Pacte de Varsòvia (liderat per la URSS). En elles els membres de cada aliança es garantien protecció mútua en cas d’agressió.
Països del bloc capitalista (OTAN) i països del bloc comunista (Pacte de Varsòvia). Observau com la RFA (República Federal Alemanya) forma part de la primera, i la RDA (República Democràtica Alemanya) de la segona. A més a més, notau com Espanya no és a la OTAN (no hi va entrar fins 1982). La raó és que, en els anys de la posguerra, la dictadura de Franco era vista com el remanent del bloc de l’Eix de la guerra, tot i que no hi va arribar a entrar mai. Ningú no volia fer-se una foto amb Franco, que se n’havia fetes amb Mussolini i amb Hitler. De totes formes, això no va impedir que els EEUU, a partir dels anys 50, consideressin Franco com un aliat contra el comunisme: el líder del capitalisme i la democràcia, si calia, s’aliava amb dictadors.
Els països membres de les dues aliances estaven blindats: la URSS no s’atreviria a atacar a Turquia, per exemple, ni els EEUU atacarien Hongria. Atacar un membre d’una aliança, amb l’afegit que totes dues potències tenien la bomba atòmica (la URSS des de 1949), significava que les principals ciutats de l’hemisferi nord podien ser destruïdes en qüestió de poques hores. Això es va dir Destrucció Mútua Assegurada (Mutual Assured Destruction, MAD, en anglès), i va ser la principal eina per evitar la III Guerra Mundial: ningú no volia començar una guerra que no es podia guanyar! La creació de bombes nuclears més destructives que les de Hiroshima o Nagasaki (com la bomba d’Hidrògen) es va anomenar cursa nuclear: ni els EEUU ni la URSS volien quedar enrere.
Comparació de bombes atòmiques (d’urani i d’hidrogen). Hiroshima era una broma. La bomba Tsar (lògicament soviètica) era tan gran que no era ni pràctica en cas de guerra, només per impressionar l’enemic. Va ser detonada a una illa de l’Àrtic. 200.000 peus són 60 km!
En aquest vídeo s’explica que la guerra atòmica només hagués necessitat un líder que no hagués calculat bé les implicacions de la Destrucció Mútua Assegurada. Podeu posar subtítols.
Fragment d’un documental de la BBC on es mostra de forma realista com va ser l’atac sobre Hiroshima, per fer-se una idea de com seria una guerra atòmica. A la pàgina 254 del llibre hi trobareu un esquema amb la distància que assoleixen els efectes d’una bomba com aquesta. Podeu posar subtítols al vídeo.
Simulació d’una guerra entre la OTAN i el Pacte de Varsòvia.Un heroi de la Guerra Freda. Aquest senyor, amb aspecte de tenir una pensió de jubilació ben baixa, Stanislav Petrov (1939-2017) va salvar el món d’una guerra nuclear. Pica sobre la imatge.
LA GUERRA FREDA NO VA SER TAN “FREDA”: DIFERENTS CONFLICTES
La OTAN i el Pacte de Varsòvia, paradoxalment, varen evitar que aquesta guerra passés… però als països que NO formaven part d’aquestes aliances si que podien tenir lloc conflictes. La URSS podia finançar i assessorar milícies comunistes per provocar una revolució, i EEUU podia considerar que podia intervenir a un tercer país per evitar una revolució comunista.
Cuba va tenir la seva pròpia revolució l’any 1959. Cuba abans era governada per la dictadura de Fulgencio Batista, i l’illa era coneguda com “el burdell d’Amèrica”. El govern revolucionari de Fidel Castro va bascular cap a la URSS (inicialment no tenia perquè ser així), i aquesta última va veure l’oportunitat de posar míssils prop de l’enemic. Fulgencio Batista va morir l’any 1973 a Marbella, Espanya.
Els tretze dies de la Crisis dels Míssils de Cuba: mai la III Guerra Mundial va estar tan a prop.
VIETNAM, 1955-1975
Efectes del napalm usat pels EEUU, mig segle després ANSA /APEn aquesta famosa fotografia de 1968 el cap de la polícia sudvietnamista Nguyen Ngoc Loan , va disparar al mig d’un carrer de Saigon a un sospitós de formar part de la guerrilla comunista del Viet Cong. Sense judici previ, sense provocació… va ser un impuls. Aquesta fotografia, que captura el mateix moment del tret, va canviar la percepció que es tenia a EEUU de la guerra. Després de la retirada dels EEUU i la victòria comunista, Nguyen Ngoc Loan va demanar asil als EEUU on va muntar una pizzeria a Virgina, on va morir l’any 1998.
Durant la Guerra Freda hi va haver molts altres conflictes, més o menys intensos: Egipte, Angola, Nicaragua, Cambodja, Xile, Afganistan… La guerra freda no va ser tan freda, simplement no es va convertir en una guerra mundial ni va suposar mai un enfrontament entre la OTAN i el Pacte de Varsòvia. Molts d’aquests conflictes tenen a veure amb el procés de descolonització, de manera que els abordarem un poc millor en un altre tema.
Informació sobre diferents conflictes de la guerra freda.
Conferència de Yalta (Crimea, URSS), celebrada el mes de febrer de 1945, amb Churchill, Roosevelt i Stalin. El president americà moriria dos mesos més tard, abans d’acabar la guerra, sent succeit per Harry Truman, el seu vicepresident. En aquesta reunió, aquests tres aliats amb un enemic comú (l’Eix), es repartiren Europa sabent que aviat serien enemics.En aquest mapa podeu comprovar la situació d’Europa l’any 1945. Espanya al 1943 havia deixat ser país “no bel·ligerant” (és a dir, aliat de l’Eix però sense entrar en guerra) a “país neutral”. Fixeu-vos com els països vencedors es repartiren Alemanya i Àustria, així com la URSS s’annexiona territoris.De 1945 a 1949 Grècia va viure una guerra civil, continuació de la guerra mundial, en la qual es va dirimir en quin bloc (comunista o capitalista) acabaria el país, molt proper geogràficament al bloc comunista. Finalment Grècia va reinstaurar la monarquia i va establir una democracia capitalista. Aquest va ser el primer conflicte d’una nova era.
Bella Ciao va ser l’himne dels partisans (guerrillers comunistes) que a Itàlia es varen enfrontar primer al govern de Mussolini, i després a la ocupació alemanya.Itàlia va ser el país del bloc capitalista on el partit comunista sempre va obtenir millors resultats a les eleccions, sense arribar mai a desestabilitzar el país. Aquesta imatge de la seu del PCI a Milà ens dona una idea del poder que tenia aquest partit.
Just acabada la Segona Guerra Mundial, a la ciutat Alemanya de Nuremberg es varen celebrar els judicis contra els jerarques nazis que havien sobreviscut i havien estat capturats (és a dir, que no s’havien suïcidat com Goebbels o que no havien fogit, com el doctor Mengele). Nuremberg va ser triada pels aliats perquè havia estat un lloc emblemàtic per a les celebracions nazis, una ciutat Alemanya més “ària” i “pura” que no Berlín, que ja als anys vint era una ciutat liberal i embogida, “degenerada”, lluny dels ideals nazis. Era on més mal feia als acusats.
Aquí teniu dos vídeos sobre els judicis de Nuremberg. El primer és un fragment d’una pel·lícula de ficció que inclou imatges reals. El segon són imatges reals dels judicis. Totes dues inclouen imatges molt dures, que no són ficció. Agafeu aire abans de mirar els vídeos.
Els fets jutjats varen servir per encunyar un nou tipus de crim, que la humanitat ja coneixia des de feia segles, el genocidi, que implica la voluntat de destruir un grup humà per les seves característiques ètniques, religioses, racials… llegiu el document 2 de la pàgina 234.
_____________________
L’any 1945 es va crear la ONU, en substitució de la fallida SDN, i aquesta va aprovar el 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, clarament inspirada en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del ja llunyà 1789.
Si us hi fixeu, entre el segle de la il·lustració i els fets traumàtics jutjats a Nuremberg hem fet un llarg viatge, però tornam a veure una sèrie de conceptes que tornen a aparèixer, segle i mig més tard:
Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. (…) La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.
Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà, 1789
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets i, dotats com estan de raó i de consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Declaració Universal dels Drets Humans, 1948
El que vull durant aquesta setmana és que reflexioneu, i que ho poseu per escrit, entorn d’aquestes preguntes:
Per què l’any 1948 es varen rescatar els valors universals propis de la Il·lustració? Quins eren aquests valors?Es va aconseguir?
No tingueu mania a rescatar els primers temes del curs referits a la Il·lustració, a comparar-los amb les pàgines 234 i 235 del tema 11. Tampoc no tingueu mania a cercar exemples d’altres èpoques del nostre temari, a comparar fets històrics, a anar-vos-en per les branques (on el pensament us dugui)… No és tan fàcil com sembla: abans de començar, torneu a llegir el fragment de la declaració de 1948, i tot seguit els vídeos de Nuremberg. És el millor i el pitjor de la humanitat.
Us dono fins divendres, abans vos comenci a demanar coses del tema 12. Demaneu-me dubtes per google classroom quan ho necessiteu.
“Dust bowl”, les tempestes de pols que varen arrassar el mig oest.
En un context de fallida financera i depressió econòmica, una sèrie de sequeres varen arrassar els cultius del centre de Estats Units. Les tempestes de pols varen acabar per arruïnar els pagesos, molts dels quals s’havien instal·lat allí en temps de la frontera, com a colons.
Moltes famílies s’endeuten i perden les seves terres i vides, veient-se obligats a migrar.Els estats que varen guanyar població entre 1930 i 1940, en verd. En morat, els que la varen perdre.Els migrants varen ser rebutjats a altres estats més rics: hi havia un excés de ma d’obra, formada per gent disposada a treballar en el que fos.
Al final, la llei del capitalisme, la de l’oferta i la demanda, és la que, aplicada als treballadors, els converteix en una mercaderia més,tant quan perden les seves terres, com quan cerquen una nova feina a Califòrnia…
No era només una crisi econòmica: era una crisi que posava en dubte el funcionament del capitalisme i del liberalisme. Es prometia una “terra d’oportunitats”, i molta gent es va sentir marginada del sistema.
John Steinbeck i la seva obra
L’any 1939, John Steinbeck, periodista, va escriure una novel·la sobre els agricultors del centre del país que abandonen les seves terres per fogir de la misèria a que els ha abocat la crisi. Havent perdut la seva terra, la família Joad viatja d’Oklahoma a Califòrnia a la recerca d’un lloc on començar una nova vida i fogir de la gana.
Primera edició de “The grapes of wrath”, 1939. El llibre va guanyar el prestigiós premi Pulitzer.John Steinbeck,1902-1968, guanyador del premi Nobel l’any 1962.
No se trata de una novela ideológica. Aunque fue prohibida, quemada públicamente y calificada de manifiesto comunista, sólo difunde lo que predican la Declaración Universal de los Derechos Humanos, los Evangelios y cualquier libro de paz: la dignidad humana y la justicia social. Sus héroes épicos son seres mansos y laboriosos. Buscan un trabajo con el que poder alimentarse y pagar una casa humilde.
La versió cinematogràfica de 1940: Hollywood pren partit
De seguida, l’any 1940, se’n va fer una versió cinematogràfica, dirigida per John Ford i protagonitzada per Henry Fonda, dues llegendes del cine clàssic de Hollywood. .
El pitjor de la Gran Depressió ja havia passat, però el mal ja estava causat: molta gent s’havia empobrit, mentre uns pocs s’havien enriquit.
Quiero colocarles la etiqueta de la vergüenza a los codiciosos cabrones que han causado esto.
John Steinbeck
La família Joad contempla un nou horitzó, esperant una nova oportunitat.
Suponte que tú ofreces un empleo y sólo hay un tío que quiera trabajar. Tienes que pagarle lo que pida. Pero […] supón que haya cien hombres interesados en el empleo; que tengan hijos y estén hambrientos. […] Imagínate que con cinco centavos, al menos, se pueda comprar algo para los críos. Y tienes cien hombres. Ofréceles cinco centavos y se matarán unos a otros por el trabajo.
Las uvas de la ira.
¿Cómo se puede asustar a un hombre que no solo carga con el hambre de su vientre sino también con el de sus pobres hijos? No se le puede atemorizar porque este hombre ha conocido un miedo superior a cualquier otro.
Las uvas de la ira
Hay, sin duda, en la novela algo que hoy sigue siendo realmente subversivo: el convencimiento de que en determinadas circunstancias la violencia es el único modo de alcanzar justicia o de seguir peleando por ella.
Las uvas de la ira tiene un final prodigioso que mezcla el horror y la esperanza: la hija mayor de la familia Joad, que por sus pésimas condiciones de vida acaba de dar a luz a un bebé muerto, amamanta con su leche a un hombre que está agonizando por el hambre. Todas las grandezas y las desventuras de la naturaleza humana en un solo gesto simbólico.
En los ojos de los hambrientos hay una ira creciente. En las almas de las personas, las uvas de la ira se están llenando y se vuelven pesadas, […] listas para la vendimia.
blog d'història del mon contemporani 