“De como el dólar se convirtió en Dios”
L’any 1944, a Bretton Woods, EUA, es va decidir com seria el món econòmic de la postguerra. Els EUA eren la gran potència capitalista vencedora, i amb aquesta importantíssima reunió, gairebé secreta, es va decidir com fer efectiu aquest domini econòmic.
“Así barrió Alemania la economia de Hitler”
L’any 1945 Alemanya era una runa. A finals dels 50, la República Federal Alemanya (la Alemanya capitalista, amb capital a Bonn) era una de les principals economies del món, a punt d’enviar turistes al sud d’Europa. Com ho varen fer? Per un costat, el pla Marshall dels EUA va ajudar, però també era necessari començar de zero.
1973, la primera gran crisi econòmica capitalista des de 1929
I les que vindrien: 1988, 2008… (2020?). Aquesta crisi va començar per raons polítiques: l’any 1973 el món vivia d’un petroli extremadament barat. Com a part de la guerra que els països àrabs varen iniciar l’any 1973 (la guerra del Yom Kippur), la OPEP (la Organització de Països Exportadors de Petroli) varen decidir pujar els preus del cru, provocant una crisi econòmica i la fi del món on la benzina era abundant i barata. Ens creiem rics, però la realitat és que erem adictes al petroli. Així es va acabar amb el creixement econòmic de postguerra.
Democràcia cristiana i socialdemocràcia: el sistema polític europeu fins als anys 80.
Després de la segona guerra mundial, al bloc capitalista el sistema polític de referència era la democràcia parlamentària (amb excepcions com Espanya o Portugal, amb règims polítics de tall feixista). El sistema econòmic era, òbviament, el capitalisme. Però era un capitalisme amb intervenció estatal, la norma des de la crisi de 1929. Recordau que un dia a classe explicava que no tot és blanc o negre.
Així, a països com el Regne Unit, Itàlia o Alemanya, va sorgir un sistema bipartidista que treia partit d’aquest nou context, amb dos corrents ideològics, que encaixaven dins del capitalisme:
La Socialdemocràcia (hereva del revisionisme de Bernstein, que ja criticava a Marx). Al Regne Unit va agafar el nom de “Laborisme”. L’objectiu no era la revolució, sinó la transformació social dins del capitalisme i la democràcia, amb un estat que empeny l’economia amb incentius i empreses clau nacionalitzades (carbó, acer, electricitat, telefònica). L’objectiu era transformar els proletaris en propietaris, augmentant el nivell de vida a través d’un estat del benestar fort.
La Democràcia Cristiana té, òbviament, arrels cristianes, però no significa que fos un moviment confessional o religiós. L’arrel cristiana s’explica perquè es basa en reduir les desigualtats econòmiques. Creu en el capitalisme, però sense sacrificar l’individu a la seva pròpia sort. Una forma d’explicar-ho seria que el centre de l’economia és l’individu, i no el mercat. És una forma de liberalisme, però sense fiar-se massa d’un liberalisme sense normes.
La gran divergència neoliberal: Thacher i Reagan
Als anys 80 va tenir un gir polític i econòmic importantíssim. Amb la victòria de Ronald Reagan als EUA, i de Margaret Thatcher al Regne Unit, es va començar a parlar de “neoliberalisme” o “ultraliberalisme”. Es tractava de tornar al que alguns consideren un liberalisme pur, mentre uns altres consideren un liberalisme sense escrúpols. Es varen privatitzar empreses estatals, es va començar a desmantellar l’estat del benestar… Realment el que estava passant és que es tancava el cicle d’intervenció estatal iniciat amb el New Deal de Roossevelt.
Encara avui en dia, caigut el comunisme, quan aquesta ideologia predomina al món (fins i tot econòmicament a Xina!) es discuteix si hi ha alternativa. Alguns consideren la els països tenen un sector sanitari públic més feble (cas dels EUA) estan patint més la pandèmia de la COVID-19, perquè es fia de la responsabilitat individual, no tant de l’esforç col·lectiu.
blog d'història del mon contemporani 