Des del 1911 fins el 1949: La República de Xina.
Des d’occident, de vegades ens costa entendre la història de Xina dins el conjunt de la Història Universal. Recordo que un dia a classe us vaig dir que, per fer una comparació, seria com si l’any 476 d.C. l’Imperi Romà no hagués caigut, i encara avui fossim romans i tinguessim un emperador a Roma.
Pensau que Xina, amb petites interrupcions com la invasions mongoles del segle XIII, va tenir un emperador propi des de l’any 221 a.C. fins l’any 1911 d.C.!
Com va acabar l’imperi xinès? Recordau que a classe havíem parlat de les guerres de l’opi, amb les quals l’Imperi Britànic va obligar a Xina a signar tractats comercials no equitatius (amb opi com a importació no desitjada inclosa) i cedir Hong Kong. Xina als següents decenis va intentar modernitzar-se amb una monarquia constitucional, però la tradició va guanyar i a principis del segle XX Xina era un país ancorat en el passat i en la tradició.
La manca de reformes varen causar una revolució, que l’any 1911 va enderrocar l’últim emperador (que tenia tan sols 5 anys!) i es va proclamar la República de Xina, que aspirava a ser una república moderna. Ara bé, la història de Xina del segle XX és del tot menys plàcida: es va iniciar el 1927 una guerra civil entre els nacionalistes del partit Kuomintang i els comunistes, guerra que acabaria l’any 1949 amb la victòria d’aquests últims. El líder del partit Kuomintang era Chang Kai-Shek, un personatge importantíssim en la història de Xina. I el líder del partit comunista, Mao Zedong.
Sun Yat-Sen, líder del Kuomintang i “pare de la Xina moderna” 
Mao Zedongm, líder del Partit Comunista , el “Gran Timonell”
I, si la guerra civil no era prou, de l’any 1937 Xina va ser invadida per Japó, inciant la “segona guerra sinojaponesa”, realment un escenari de la segona guerra mundial. Japó va aprofitar la figura de Puyi per proclamar-lo emperador de l’estat-titella de Manxukuo, on regnava però no decidia res. L’ocupació japonesa va unir el Kuomintang i el Partit Comunista contra l’enemic comú (una aliança similar a la que varen fer EEUU i la URSS contra l’Eix).
La República Popular Xinesa des de 1949 fins la mort de Mao Zedong (1976)
L’any 1949 l’exèrcit Roig guanya la guerra civil i Mao Zedong proclama la República Popular Xinesa. El Kuomintang, els seus rivals, es refugien a l’illa xinesa de Taiwan. Si us fixeu, el nom oficial de Taiwan és “República de Xina“, ja que el seu govern és el successor del govern xinès de 1912 a 1949. Sobra dir que la República Popular Xinesa (amb govern a Pekín), no reconeix la República de Xina (amb govern a Taipei). El model polític i econòmic de Taiwan s’assembla més al de Corea del Sud.
Mentretant, a la Xina continental Mao Zedong inicia les reformes comunistes (el Gran Salt Endavant): col·lectivització, industrialització… A diferència de la URSS, els resultats són catastròfics, i Xina viurà un procés de fam en el qual varen morir mil·lions de persones.
La reacció de Mao al fracàs del Gran Salt Endavant serà impulsar la Revolució Cultural (1966-1976), un procés de radicalització en el qual es va voler transformar la societat xinesa a la força: deportacions de persones de la ciutat a zones agrícoles, “reeducació” de persones no afectes al règim… La “Guàrdia Roja” va ser el cos encarregat d’instaurar aquest règim de por. El resultat, mil·lions de deportats a la força, dos mil·lions de morts i un trauma no digerit encara avui per la societat xinesa.
El tabú de la revolució cultural xinesa a la Xina d’avui.
Els canvis cap a la Xina que coneixem avui es varen iniciat amb la mort de Mao l’any 1976, i l’ascens d’un nou líder, Deng Xiaoping, l’any 1978. Deng, sense modificar el ferri sistema polític comunista, va començar a introduir reformes econòmiques encaminades a convertir Xina en una potència econòmica oberta cap a l’exterior. Comença la “desmaoització”, que farà que a l’inici del segle XXI Xina sigui una potència mundial després de diversos segles.
blog d'història del mon contemporani 