Tot coneixeu, al menys d’oides, la saga de Rambo. Aquest veterà de guerra, una arma de matar en si mateix, és ja un personatge de la cultura popular, però va néixer d’una forma molt diferent a com va evolucionar.
First Blood, 1982
A la primera pel·lícula John Rambo vaga per Estats Units, i és un veterà de guerra amb síndrome d’estrés post-traumàtic, típic de qui ha vist massa a una guerra. Es un personatge cremat per la guerra de Vietnam, una ruïna humana, un inadaptat. És una pel·lícula gairebé antibèl·lica (!) a l’estil de moltes altres dels anys 70 i 80 sobre Vietnam, com Apocalypse Now!, la Chaqueta Metálica o Platoon. Són pel·lícules molt crítiques, que mostren un país traumatitzat per una guerra que no varen guanyar.
Rambo, First Blood part II, 1985
A la segona part, la nova administració del president Reagan no volia pel·lícules derrotistes, sinó d’altres que ajudessin a pujar l’orgull del país. Per això, a la segona part Rambo torna a Vietnam (!) per acabar en la ficció allò que Estats Units no va poder fer en la realitat: guanyar moralment una guerra perduda. Ara Rambo ja no és un veterà traumatitzat: és una màquina de matar comunistes!
Rambo III
Rambo III, a banda de ser una pel·lícula molt dolenta, és una mostra del que Hollywood no voldria haver fet mai passats els anys. Després d’haver tornat a Vietnam, ara s’envia a Rambo a Afganistan (el “Vietnam rus”), per enfrontar-se directament als russos comunistes. La guerra era real: soviètics contra mujahidin. El context era real: els Estats Units ajuden d’amagat als enemics dels comunistes. Per això, Rambo s’alia amb els enemics dels russos. Qui eren aquests a Afganistan? Doncs els mujahidin, els qui exerceixen la jihad, que donarien lloc al govern talibà als anys 90.
Pensau-ho bé: l’heroi americà dels anys vuitanta, aliat dels islamistes radicals! La història té l’avantatge que treu moltes vergonyes. I la política fa aliats estranys.
blog d'història del mon contemporani 